Més d’un any d’activitat del CAS Santa Coloma

by taulasma | 1 març 2018 | _Addiccions, _Notícia i articles

El Centre d’Atenció i Seguiment de Drogodependències (CAS) Santa Coloma ha tancat el primer any de funcionament completant el seu procés d’integració dins els serveis sanitaris de la ciutat. El nou equipament ha omplert un buit a l’àrea, que no disposava d’un recurs d’aquest tipus per tractar l’assistència a les addiccions.

En funcionament des de desembre de l’any 2016, el CAS Santa Coloma ha realitzat 364 primeres visites, gairebé el doble de les 200 previstes inicialment. A això cal sumar les més de 2.000 visites successives en psiquiatria, psicologia, medicina interna i treball social, les 369 visites de teràpia grupal i les gairebé 3.400 accions d’infermeria.

En aquests moments, l’equipament fa el seguiment de prop de 200 pacients diferents (23% dones i 87% homes). El 63% presenten una bona evolució en relació al consum.

El diagnòstic principal de trastorn és per l’ús d’aquestes substàncies:

• Opiacis (heroïna i altres) 38%.
• Alcohol 29%.
• Cocaïna 22%.
• Cànnabis 7%.

El CAS Santa Coloma, servei ofert per l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions (INAD-PSMAR), està situat al Centre Assistencial Dr. Emili Mira i dona servei a les Àrees Bàsiques de Salut (ABS) de Santa Coloma de Gramenet, amb una població de gairebé 120.000 habitants.

El seu objectiu és donar cobertura assistencial per a les addiccions i per patologia dual d’alta complexitat a una població amb una elevada prevalença i incidència. A través d’ell, l’INAD pot oferir als pacients un tractament integrat i altament professionalitzat, així com posar al seu abast, en cas necessari, la Unitat de Patologia Dual. La seva tasca es coordina amb les diferents ABS de la ciutat per orientar la cartera de serveis a les necessitats de la població, potenciar un sistema de gestió integrada que garanteixi la continuïtat assistencial i la integració de les xarxes de salut mental d’adults i d’addiccions.

Guia sobre com no parlar de drogues

by taulasma | 13 febr. 2018 | _Addiccions, _Notícia i articles

Text extret de pacifista.co

El llenguatge és un dels àmbits que repercuteix sobre el problema de les drogues i la forma de fer-li front amb efectivitat. Les pors entorn a les persones que les utilitzen creen un rebuig social expressat a través de paraules amb connotacions negatives, com anomenar “ionquis” a les persones amb problemes d’addicció amb aquestes substàncies. La seva estigmatització condueix a la discriminació social i lleis repressives que enquisten el problema. La Comissió Global de Política de Drogues, formada per un grup de reconeguts expresidents, polítics i diplomàtics de tot el món, insisteix que el rebuig ha de dirigir-se cap al crim organitzat del narcotràfic i no cap a la baula més feble, el consumidor. Per això, han realitzat una sèrie de recomanacions sobre el llenguatge quotidià, en el seu informe anual, que ajuden a eliminar part dels prejudicis que existeixen a la nostra societat actual:

Un dels majors mites del consum de drogues és que qualsevol ús acaba en una dependència o addicció. O, encara pitjor, que es tracta d’alguna cosa irreversible o permanent. En realitat, segons la Comissió Global, només l’11,6% de les persones usuàries tenen un ús problemàtic o perillós que requereix atenció.

Per això, val la pena insistir que són persones el consum de les quals no els està generant dificultats. I no si ho fan “per esbarjo” o no, perquè en aquesta categoria caben tant els que tenen usos problemàtics/perillosos com els que no.

Aquí aplica la mateixa lògica: el problema no és la persona, sinó els seus hàbits i les conseqüències que aquests tenen en la seva vida.

Per això, parlar de “viciosos” i “drogoaddictes” acaba posant l’èmfasi en el fet que aquestes persones han fracassat en la seva relació contra la substància, en què són iguals i no tenen sortida. Parlar d’“heroïnòmans”, en què la persona i la droga són el mateix, o de “ionquis”, on el consum de droga està lligat a un comportament criminal.

En canvi, parlar de persones amb dependència o usos problemàtics li treu el pes a la substància i el posa en les circumstàncies de la persona. Per pensar en un tractament fet a la la mida, cal entendre –per exemple– si consumeix heroïna perquè la parella el va deixar o perquè va heretar l’hàbit de la mare.

Abandonar un hàbit problemàtic o perillós de consum de drogues no succeeix de la nit al dia, sinó que és un procés. Per això, vells termes com “estar net” no reflecteixen que es tracta d’un camí llarg, complex i amb ocasionals reculades i avanços.

En certa forma, s’assembla al concepte que cada vegada és més acceptat per parlar de l’alcoholisme: no és que un deixi de ser-ho, sinó que l’important és que porta X temps sense consumir-ho.

De nou, el problema no és que hi hagi un “vici” que s’apodera de les persones sinó que hi ha persones que, davant substàncies iguals, desenvolupen diferents tipus de trastorns i usos problemàtics que requereixen atenció diferent.

Ajuntar-ho tot en “vici” fica a totes les persones consumidores en el mateix sac (incloses les que no tenen cap problema) i evita que trobem solucions efectives per a cadascuna.

Una de les pitjors herències que ens va deixar Nixon va ser el vocabulari bèl·lic per parlar de les drogues, un enfocament que va ajudar al fet que els governs apliquessin una visió militarista contra el consum de drogues que –en comptes de resoldre el problema– ho va agreujar.

Aquest enfocament és la raó per la qual van acabar pagant les baules més febles de la cadena, com les persones consumidores a tot el món (als qui els van donar presó i sancions penals en comptes de tractaments mèdics) i, a Colòmbia, els agricultors de plantacions de coca (“cocaleros”), mentre els peixos més grossos del crim organitzat seguien lliures. Per això, oblidi’s de les paraules bèl·liques.