Abans de començar anem a destacar dues definicions d’autoatenció:
L’autoatenció en salut es refereix al fet que en tot grup social es donen amb certa freqüència i continuïtat episodis de danys, patiments o malalties, i davant això sorgeix la necessitat de l’individu i el seu entorn immediat d’establir accions per resoldre aquests problemes. En societats que no tenen o no van tenir especialistes ni institucions específiques, aquest era l’únic mitjà d’atenció. En canvi en les societats contemporànies, progressivament més complexes i globalitzades, l’autoatenció esdevé el nivell primari d’atenció entre els microgrups, prèvia a l’atenció primària institucional.
I la de l’OMS: “el que les persones fan per si mateixes per mantenir i preservar la seva salut i per prevenir i curar les malalties”.
En el cas que ens ocupa l’addicció des d’aquest punt de vista implica que el subjecte realitza la conducta addictiva per pal·liar símptomes psicològics. Anem a aproximar-nos a aquesta mirada a través de dues visions.
En primer lloc, hi ha una visió que suggereix que l’addicció té una base en trastorns de la infància. Haver sofert abusos i manques d’afecte en aquesta època tan crucial afecta de manera objectiva al desenvolupament del cervell.
Una relació feliç, emocionalment sana amb els pares produeix l’alliberament de opioides naturals que promou la vinculació emocional i el correcte desenvolupament del circuit dopaminèrgic i opioide del bebè. I una relació estressant redueix el nombre de receptors de dopamina i opioides. El correcte funcionament d’aquests circuits són responsables dels impulsos de l’amor, connexió, alleujament del dolor, plaure, incentius i motivació. D’altra banda, una de les conseqüències de l’estrès és l’alliberament de cortisona l’excés de la qual redueix la grandària d’importants centres del cervell com l’hipocamp i altera el desenvolupament del cervell d’altres maneres.
I és segons aquesta aproximació l’estrès l’element que més té a veure amb l’addicció. Al no haver-se desenvolupat correctament el mecanisme de resposta a l’estrès, que seria una manera natural de tornar a l’homeòstasi, el cos i la ment reaccionen de maneres poc adequades. Generant una resposta estressant massa ràpid, o intentant tornar a l’homeòstasi d’altres maneres com amb el consum de substàncies o realitzant compulsivament certes activitats.
L’altra visió és la que veu l’addicció com un problema d’aprenentatge. Des d’aquest enfocament no existeix el que algunes persones defineixen com a personalitat addictiva. Per més que s’ha buscat no s’ha trobat gens similar, hi ha persones que han desenvolupat una addicció que són grolleres, unes altres són simpàtiques, unes són molt responsables, altres tot el contrari. El que sí que s’ha trobat en un important estudi longitudinal ha estat que existeixen alguns trets identificables en joves que poden ser indicadors de risc.
A grans trets la impulsivitat en els nois i la tristesa o ansietat en noies són algunes característiques que s’associen a tenir més possibilitats de desenvolupar una addicció en l’edat adulta. En ocasions el no consum de drogues en l’adolescència pot considerar-se com un factor de risc ja que pot ser indicador de manques d’habilitats socials, de dificultats de relació, solitud, ansietat, etc: no ha tingut ni tan sols l’oportunitat de dir que sí.
Aquestes persones tal vegada no han après a afrontar els problemes, a lidiar amb certs aspectes de les relacions socials i, com totes les persones, necessiten autoregular-se. I l’autoregulació és una capacitat que s’entrena, necessita experiència i aprenentatge per funcionar. D’aquesta manera hi ha persones que aprenen a autoregular-se per camins que inclouen comportaments obsessius, compulsius, de consum de drogues o altres activitats que poden suposar un risc per a la salut.
L’adolescència és un període d’aprenentatge crític en el qual podem entrenar el nostre “sistema” d’autoregulació ràpidament i establir patrons de comportament ràpidament.