Addicció com a malaltia
O addicció des d’una perspectiva neurobiológica. Fins i tot des de quelcom tan concret i positiu com la perspectiva científica podem trobar matisos i accents. L’abordatge de l’addicció amb una mirada posada en els processos neuronals pot fer-se des de la farmacologia i des de la neurologia. Ambdues són disciplines que s’uneixen però els seus punts de partida poden ser diferents. Com actua tal substancia en l’organisme o com respon l’organisme davant tal substància. La substància és la mateixa, però cada ésser humà és diferent i les seves reaccions poden ser diferents.
L’addicció es defineix com una malaltia crònica i recurrent del cervell que es caracteritza per la cerca i el consum compulsiu de drogues, malgrat les seves conseqüències nocives. Es considera una malaltia del cervell perquè les drogues modifiquen aquest òrgan: la seva estructura i funcionament es veuen afectats. Aquests canvis en el cervell poden ser de llarga durada, i poden conduir a comportaments perillosos que s’observen en les persones que abusen del consum de drogues.
Sota aquesta perspectiva, àmpliament difosa, es considera que la persona consumidora ha de tenir la informació necessària per conèixer per anticipat les conseqüències negatives del seu consum: addicció, problemes de salut, socials, familiars, econòmics, etc. I que aquesta informació és suficient perquè les persones es mantinguin allunyades de la droga, considerada com un ens únic encara que dins existeixin multitud de substàncies. Substàncies que poden anomenar-se medicament, si ho prescriu un facultatiu o droga, si es autoadministra. I una de les més greus conseqüències del consum de “droga” és l’addicció que es desenvolupa a través d’una o diverses substàncies.
L’abordatge preventiu des d’aquesta mirada és principalment l’abstinència ja que la causa és la substància. Aquest tipus de prevenció basat en l’abstinència pot produir que el consum sigui vist com alguna cosa amb qualitats morals, és a dir, el consum és dolent i que porta cap a una malaltia, l’addicció. No pot existir una gradació en aquest tipus d’activitat ja que els coneixements que hi ha sobre això vinculen l’addicció (i els problemes) al consum.
Per concloure, l’estudi de l’addicció des d’una perspectiva neurobiològica ens ha permès avançar en el coneixement del cervell. L’addicció vista com un funcionament anòmal dels neurotransmissors ha donat l’oportunitat de descobrir els mecanismes que hi ha sota el control de les nostres emocions, dels nostres pensaments, etc. A poc a poc es van desentranyant les boires del funcionament del cervell però encara queda moltíssim camí per fer.