Benvolgudes i benvolguts, em dic Laura i tinc 32 anys. Treballo com a coordinadora territorial per a ActivaMent (associació de salut mental en primera persona), com a psicòloga a un centre mèdic fent revisions del carnet de conduir, i com a tallerista d’escriptura creativa per a nenes i nens i adults a centres cívics.
A part de treballar, m’apassiona des de ben petita cantar, i escriure relats sobre coses que m’han anant passant al llarg de la meva vida sobre tot a la joventut.
Als 23 anys, vaig conviure en un pis amb qui era la meva parella. Teníem calers, fèiem concerts musicals, viatjàvem quan no treballàvem, sortíem molt de marxa, fumàvem marihuana, bevíem… Tot era una aparença d’estar bé. I de viure al màxim!
Com qualsevol jove dels nostres dies, ens sentíem molt forts malgrat que amb aquell noi les coses no anaven força bé… Fins que una nit de nadal, vaig explotar. Em vaig començar a sentir molt i molt angoixada. No volia entendre el perquè. No volia menjar, no tenia forces per res, només de plorar i deixar d’estar així. Havia d’anar a la feina i no tenia forces per aixecar-me. Recordo com el meu germà que vivia en una altra ciutat, em venia a buscar i m’acompanyava a treballar. No vaig agafar cap baixa. No sé ni com vaig poder continuar… M’havia enfonsat des de la tristor i la por. Des de la desesperació.
Recordo que vaig deixar de consumir una temporada, i amb suport psicològic i mèdic, i sobre tot de la família, vaig recuperar-me d’aquella primera depressió.
Al temps vaig deixar estar aquella relació que a ningú dels dos ens anava bé. Però després de deixar-lo em sentia molt i molt lliure i tan bé, que vaig començar a fer exactament igual. Pensant que allò no em tornaria a passar. Amb la diferència que pel camí em vaig trobar una parella encara pitjor, patint maltractament al final de la relació. A més a més jo treballa molt més i no dormia. Només pensava en guanyar diners i en cremar-me’ls en alcohol de festa.
Resultat, més problemes de salut mental. El meu estat anímic va petar i vaig perdre la raó. Per tant estrès i tant consum de marihuana, em donava la sensació que les coses que eren irreals sí que passaven. Vaig fugir perduda en el meu primer brot psicòtic.
Van ingressar-me a l’hospital psiquiàtric una setmana per tornar a estabilitzar-me. Potser em vaig estabilitzar, però no em vaig recuperar del tot. Vaig començar a viure acompanyada de molta vergonya, i vaig caure en una forta depressió pel fet de tenir un diagnòstic en salut mental: un trastorn bipolar. Doble vergonya i doble per que sóc psicòloga (havia fet psicologia sanitària o teràpia) i ara era jo la pacient. Ni que els psicòlegs ni els metges estem immunes als problemes de salut mental! Havia de lluitar també amb altres mites com que tenir una malaltia mental és ser violent, que sempre estem malalts, que no som capaços de fer res… No veia les meves capacitats.
Era molt gran per mi i incapacitant el fet d’haver patit un brot psicòtic, d’haver perdut la raó. Em culpabilitzava molt i em sentia com si mai a la vida pogués tornar a ser normal: a conèixer algú, a treballar, a estimar i estimar-me… Era com si fos una altra persona. I vergonya també de parlar del meu trastorn amb gent nova o fora de la meva família.
Van ser anys de recuperació -que encara continua-, d’acceptar la meva malaltia i de no sentir-me un bitxo raro. Fa dos anys vaig tenir la necessitat de començar a contactar amb entitats que treballen en primera persona amb persones amb un diagnòstic en salut mental.
I empoderant-me va anar desapareixent aquesta vergonya i el rebuig cap a mi mateixa pel fet de tenir un trastorn mental. Tot gràcies a l’entitat on sóc activista i treballo: ActivaMent Catalunya Associació, on lluitem contra l’estigma, empoderem el nostre col·lectiu, i sensibilitzem la població a través de xerrades o contacte social amb tallers d’oci.
Considero que és molt i molt important demanar ajuda, cuidar-se i que desaparegui aquest autoestigma. Ha estat possible gràcies a la psicoteràpia, als metges i a la medicació, a les meves amigues, a la meva actual parella -l’Andreu- que em dóna molta pau i suport, a la meva família, i a les i als companys d’ActivaMent. I al fet de continuar una vida normalitzada, a enriquir la meva vessant artística a través de la música i l’escriptura, a empoderar-me, i a tenir aquesta necessitat de lluitar en l’àmbit de la salut mental contra l’estigma i a favor dels nostres drets.
Laura